30 de juny de 2008

Article: La masovera se’n va a la universitat

Benvinguts al gran mercat de l’ensenyament superior. Benvinguts al Procés de Bolonya. Segurament si em demanessin que resumís en dues frases la transformació que estan vivint les universitats dels Països Catalans des de fa un temps escolliria l’encapçalament d’aquest text. Lluny, però, del Paradís del qual parlen els Obrint Pas, el Procés de Bolonya o, el que és el mateix, l’entrada del mercat i les seves premisses a l’ensenyament superior porta a les universitats cap a una nova forma de ser i un nou model de finançament que dista molt d’allò que hauria de ser: una universitat pública, popular, de qualitat, antipatriarcal i catalana.
I és que si ens aproximem a les realitat de les universitats amb els canvis que es produeixen i es produiran si no els aturem abans, veurem que tot plegat és la punta de l’iceberg de l’ensenyament que el neoliberalisme i, més concretament, l’OMC han projectat i que a casa a nostra es veu amb lleis com la LOU, la LUC, la LEC al Principat o la LAU francesa. El Procés de Bolonya, per tant, és l’exemple més contundent de la mercantilització de l’ensenyament, de l’entrada de les empreses en el món de l’educació. I és que no cal recordar que el pastís que hi ha en joc amb la liberalització de l’ensenyament és, a nivell mundial, més gran que el que mou la indústria de l’automòbil.

Per concretar com es produeix aquesta evolució, cal parlar de la divisió entre graus i postgraus que es farà a partir d’ara. Els primers, de quatre anys de durada, seran els encarregats de formar professionals precaris amb competències genèriques com l’anglès o l’informàtica i pocs continguts de fons de les branques del coneixement. Els segons, per la seva banda, caracteritzats pel seu preu elevat, la manca de recursos públics, l’abandó del català com a llengua de docència, la reducció de places… seran els que dotaran les futures generacions, aquelles que hi puguin accedir és clar, dels continguts necessaris per a les feines més qualificades. Un model, per tant, que aposta per estudiants de primera i de segona, universitats de primera i segona, on els postgraus i el finançament vingui del mercat, de les empreses i dels bancs. Un model que aposta definitivament per enfocar els continguts cap al vessant professional del que necessiten les empreses i abandona la funció pública que havia adquirit en l’últim segle. Una universitat on la cultura i la llengua catalanes, així com la construcció acadèmica, social i cultural dels Països Catalans no arriba ni tan sols a ser un objectiu formal, ja no parlem real. Una universitat, doncs, on el món privat té la paella pel mànec i els estudiants han de recórrer als crèdits bancaris per pagar-se la formació. Quina seria la resposta si el funcionament fos el mateix a l’escola primària?

Si agafem els arguments dels defensors d’aquesta transformació els resultats no difereixen gaire. Ells, els rectors, governants i empresaris, sempre parlen d’una suposada renovació pedagògica i de l’homologació dels títols catalans (a l’hora de la veritat espanyols o francesos) a la resta d’Europa. Ara bé, si analitzem el que succeeix, la renovació pedagògica no és tal ja que la reducció de grups i l’autonomia de l’estudiant s’acaben convertint en un ofec continuat que desincentiva l’aprenentatge i l’homologació de títols queda en entredit a causa de la mà invisible del mercat que condueix a consolidar definitivament el model d’universitats de primer, segon i tercer nivell, model en què les primeres obtenen la majoria dels recursos i les altres els toca espavilar-se.

Tots aquests arguments són els que han repetit i reiterat el moviment estudiantil català els darrers anys. Uns arguments que comparteixen arreu d’Europa molts col·lectius d’estudiants i que, a poc a poc, han aconseguit també aglutinar part del professorat, especialment aquell amb una situació laboral més precària. Són els arguments que han legitimitat també les mobilitzacions i tancades a la Universitat de Perpinyà, a la Universitat de Barcelona o, més recentment, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els arguments hi són i a les universitats estan guanyant terreny. Ara només cal que entre totes i tots treballem dia a dia per aturar aquest maleït procés i comencem un autèntic procés popular i democràtic per decidir quin ha de ser el futur de les universitats dels Països Catalans.
* Article de Lluc Salellas (Portaveu del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans) a la revista La Veu del MDT.