Com ja sabem, les universitats dels Països Catalans (exceptuant la Universitat de Perpinyà), es troben submergides en el procés de canvi de les actuals titulacions en el marc de la construcció de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), i com a referent de la lluita contra l’aplicació d’aquest procés des del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) volem denunciar la imposició que s’està sofrint pel que respecta a la reforma dels nous plans d’estudi.
L’actuació de les diferents universitats ha estat diversa. Algunes han afrontat el procés de posada en marxa de noves titulacions amb un caire més democràtic que altres on, de cara al moviment estudiantil, s’ha portat i es continua portant amb un silenci i una opacitat inadmissibles. Ara bé, el que ha quedat clar del comportament de tots els rectorats ha estat l’assumpció de la situació establerta pel Ministeri amb el Reial Decret 1393/2007 d’ordenació dels ensenyaments universitaris oficials. Un document que podem considerar de fal•laç i restrictiu, el qual, repetint fins a la sacietat que un dels eixos principals és l’aprofundiment sobre l’autonomia universitària, a la pràctica supedita aquesta als criteris i directrius de l’ANECA, l’agència de qualitat estatal, i la converteix en una simple autonomia proposicional.
En aquest sentit, hem de reiterar el procés de mercantilització dels futurs currículums i de la pròpia estructura de les titulacions. De fet, si s’està produint un debat dins de la universitat és tracta d’un debat teledirigit cap a una contextualització molt concreta d’aplicació d’uns criteris: l’adaptació i supeditació dels títols a les demandes del mercat laboral actual. És a dir, que la revisió i la selecció dels continguts dels currículums no respon a un replantejament científic, sinó de mercat, on la seua raó instrumental conjuminada amb el discurs de les competències és el més rellevant. En conseqüència, no estem sent crítics amb els factors de la realitat social dels Països Catalans, amb les polítiques econòmiques neoliberals que agreugen la precarietat laboral i el procés de desvalorització dels títols universitaris. En el seu lloc, s’està proposant una estructura de cicles que aboca la universitat a convertir-se en un gran canal de formació professional orientat a futurs treballadors precaris fragmentaris i desqualificats, alhora que s’implanta una creixent demanda de màsters d’especialització que assumeixen l’elitització: augment de taxes, númerus clausus, proves d’accés, increment del ritme de treball de l’estudiant...
Ara bé, si ens posem a avaluar el procés de canvi des de dins, hi ha unes determinades exigències del moviment estudiantil que no podem obviar: la necessitat de què les pràctiques externes siguen remunerades; que els actuals llicenciats i enginyers superiors no vegen devaluada la seua carrera i tinguen un reconeixement suficient perquè els done l’oportunitat de cursar un doctorat sense la necessitat de tindre 60 crèdits d’un màster, com sí exigeix el decret; que s’estipule a través d’un consens amb els representats estudiantils una taula d’adaptacions i convalidacions que no deixe lloc al dubte; que es garantisca el dret dels actuals estudiants a poder acabar la seua carrera amb els plans vigents i amb criteris bàsics de qualitat, com pot ser l’oferta de classes presencials i no tan sols la possibilitat d’avaluació; l’acceptació per part de la comunitat universitària que és impossible portar una reforma educativa, aquesta o qualsevol altra, amb la política del finançament zero, i una solució mitjanament global perquè un estudiant puga compaginar la feina i els estudis, entre moltes altres qüestions.
Si més no, la línia prioritària del Sepc és trencar amb les postures de complaença i submissió que es guarden des de molts departaments, centres i rectorats, les quals menyspreen o fins i tot neguen el perfil ideològic i politicoeconòmic que amaga aquesta reforma. Hem d’acceptar i analitzar la realitat per poder ser capaços de bastir una resposta contundent i alternativa, una línia d’actuació que reivindique una lluita política i un nou perfil d’universitat capaç de recuperar les darreres idees revolucionàries del nostre passat immediat. Tan sols si fem del nostre somni una realitat que guie la praxis cap a una educació transformadora, podrem tindre la capacitat de canviar l’ordre vigent, d’acabar amb la present divisió del treball i la reproducció de la ideologia hegemonitzadora per part de les institucions d’educació superior. Com bé deia M. Sacristán, no es tracta de millorar la Universitat burgesa, sinó de transformar-la.
En aquest sentit, hem de reiterar el procés de mercantilització dels futurs currículums i de la pròpia estructura de les titulacions. De fet, si s’està produint un debat dins de la universitat és tracta d’un debat teledirigit cap a una contextualització molt concreta d’aplicació d’uns criteris: l’adaptació i supeditació dels títols a les demandes del mercat laboral actual. És a dir, que la revisió i la selecció dels continguts dels currículums no respon a un replantejament científic, sinó de mercat, on la seua raó instrumental conjuminada amb el discurs de les competències és el més rellevant. En conseqüència, no estem sent crítics amb els factors de la realitat social dels Països Catalans, amb les polítiques econòmiques neoliberals que agreugen la precarietat laboral i el procés de desvalorització dels títols universitaris. En el seu lloc, s’està proposant una estructura de cicles que aboca la universitat a convertir-se en un gran canal de formació professional orientat a futurs treballadors precaris fragmentaris i desqualificats, alhora que s’implanta una creixent demanda de màsters d’especialització que assumeixen l’elitització: augment de taxes, númerus clausus, proves d’accés, increment del ritme de treball de l’estudiant...
Ara bé, si ens posem a avaluar el procés de canvi des de dins, hi ha unes determinades exigències del moviment estudiantil que no podem obviar: la necessitat de què les pràctiques externes siguen remunerades; que els actuals llicenciats i enginyers superiors no vegen devaluada la seua carrera i tinguen un reconeixement suficient perquè els done l’oportunitat de cursar un doctorat sense la necessitat de tindre 60 crèdits d’un màster, com sí exigeix el decret; que s’estipule a través d’un consens amb els representats estudiantils una taula d’adaptacions i convalidacions que no deixe lloc al dubte; que es garantisca el dret dels actuals estudiants a poder acabar la seua carrera amb els plans vigents i amb criteris bàsics de qualitat, com pot ser l’oferta de classes presencials i no tan sols la possibilitat d’avaluació; l’acceptació per part de la comunitat universitària que és impossible portar una reforma educativa, aquesta o qualsevol altra, amb la política del finançament zero, i una solució mitjanament global perquè un estudiant puga compaginar la feina i els estudis, entre moltes altres qüestions.
Si més no, la línia prioritària del Sepc és trencar amb les postures de complaença i submissió que es guarden des de molts departaments, centres i rectorats, les quals menyspreen o fins i tot neguen el perfil ideològic i politicoeconòmic que amaga aquesta reforma. Hem d’acceptar i analitzar la realitat per poder ser capaços de bastir una resposta contundent i alternativa, una línia d’actuació que reivindique una lluita política i un nou perfil d’universitat capaç de recuperar les darreres idees revolucionàries del nostre passat immediat. Tan sols si fem del nostre somni una realitat que guie la praxis cap a una educació transformadora, podrem tindre la capacitat de canviar l’ordre vigent, d’acabar amb la present divisió del treball i la reproducció de la ideologia hegemonitzadora per part de les institucions d’educació superior. Com bé deia M. Sacristán, no es tracta de millorar la Universitat burgesa, sinó de transformar-la.
Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans
Països Catalans, 14 d’abril de 2008
Països Catalans, 14 d’abril de 2008
