24 d’abril del 2009

Accions davant la visita d'Ernest Maragall

Avui divendres 24 d’abril, el SEPC (Sindicat d’estudiants dels Països Catalans) informats de la presencia del conseller Ernest Maragall al IES Roquetes i al IES de l’Ebre (en motiu de l’inaguracio d’unes noves aules i una biblioteca) em vist la necessitat d’anar a mostrar personalment el rebuig vers a la seva llei, ja que es intolerant veure com l’importa l’opinió dels que vertaderament fan que avanci l’educació: mestres, professors/es i alumnes que des de que van sortir les bases han estat fent vagues i mobilitzacions oposant-se i reclamant-li la dimissió del conseller.

Així que aquest matí hem anat al IES Roquetes amb pancartes on es podia llegir “No a la L€C”, “Maragall dimissió” i amb uns nassos de pallassos. Ens hem col·locat en una zona del seu recorregut i en veure’ns de seguida s’ha dirigit a nosaltres interessat per les nostres queixes; hi ha hagut un petit diàleg, en el qual cada afirmació que fèiem nosaltres ell deia que era falsa o que era mentida, deia que ens miréssim la llei, cosa que ja està feta ja que el SEPC ja ha fet varies conclusions públiques, però ell això no ho sap. Finalment el diàleg ha estat interromput per membres de direcció del centre els quals han dit que estàvem fent perdre el temps al conseller.

Continuant el recorregut i per a demostrar-li que a cap centre públic és benvingut, hem anat al IES de l’Ebre, on els mossos d’esquadra ja ens estaven esperant, ja que sols veure’ns han vingut amb to amenaçador (dient que sí ens apropàvem al institut passaríem la nit a comissaria, paraules textuals). Quan ja han comprovat que érem els mateixos que a Roquetes han tornat a venir, aquest cop a demanar-nos la documentació i ens han pres les pancartes. Tres quarts després ens han deixat marxar i nosaltres sense pensar-nos-ho hem anat a la porta de l’Ebre, al qual no ens han deixat acostar-nos, teníem que estar a una certa distància. Mentre l’esperàvem hem tingut temps d’improvisar amb fulls de llibreta uns cartells, on posava: “La L€C no ens farà callar” i “Maragall dimissió”, quan ha sortit el conseller ens hem posat davant d’ell mostrant-li els cartells.

Des del SEPC opinem que la LEC de Maragall és un atac al model d’escola pública ja que permet i promou que sectors privats, empreses lucratives, entrin a decidir sobre el funcionament dels centres d’ensenyament. La LEC també atorga més poders a les direccions dels centres debilitant així la poca democràcia dels centres i creant models jerarquitzats i presidencialistes, allunyats de la necessitat de buscar espais educatius realment participatius. La llei, que vol conduir el sistema educatiu cap a la gestió privada i l’exterminació dels serveis, és també un perill tant per la regulació laboral dels professors com per a determinats drets estudiantils.

Finalment remarcar que l’actitud dels mossos vers a nosaltres en cap cas s’adequat a la situació de la nostra protesta, ens han privat el dret a manifestar-nos amenaçant-nos. Es aquesta la nostra llibertat?

I donar les gràcies als professors els quals ens han donat tot el seu suport amb la nostra protesta.

Aturem la LEC. No a la Privatització

Tortosa 24/04/08

Sindicat d'estudiants dels Paisos Catalans

www.sepc.cat

www.sepctortosa.tk


8 d’abril del 2009

Acció a Amposta per assenyalar els culpables de l'aplicació de l'EEES al Principat

El passat dijous 8 d'abril del 2009 l'assemblea de Maulets del Montsià i el recentment constituït nucli del SEPC de secundària d'Amposta va realitzar una acció de protesta per assenyalar els principals responsables polítics de l'aplicació de l'EEES al Principat de Catalunya: Josep Huguet, Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa; i ERC, partit del qual és militant Huguet, com a còmplices.

Així, el nucli del SEPC de secundària d'Amposta i l'assemblea de Maulets del Montsià han empaperat la seu local d'ERC amb el lema "Huguet culpable, ERC còmplices" i han repartit fulls volants a la gent del carrer, explicant en què consisteix l'EEES, la situació del moviment estudiantil i el paper d'ERC i ICV.



No a la privatització de la universitat pública!
Huguet i Saura, culpables: ERC i ICV, còmplices!





7 d’abril del 2009

Comunicat arran del ball de ministres al govern espanyol

Davant dels canvis que s’han produït aquest migdia en el ministeri d’educació espanyol i, en el poder sobre les universitats, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), primera força als claustres de les universitats públiques dels Països Catalans manifesta que:

- aquests canvis demostren la fragilitat i incompetència de l’empresària espanyola i anterior ministra, Cristina Garmendia, en matèria d’educació, ja que no continua en aquest ministeri tant convuls que ha esdevingut degut a la seua actuació.

- les universitats tornen a estar sota el ministeri d’educació, fet que demostra l’error del govern espanyol d’enquadrar-lo en el ministeri de ciència i innovació.

- aquests fets volen servir de cortina de fum davant de la dolenta gestió del gobierno de españa en matèria d’educació i economia.

- amb el nomenament del nou ministre d’educació, Ángel Gabilondo, Rector de la Universidad Autónoma de Madrid, president de la Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE), vicepresident de la Fundación Universidad-Empresa i membre del Consejo de Administración i de la Comisión Ejecutiva del Portal Universia, S.A. s’evidencia la instrumentalització del càrrec de president de la CRUE per part del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) en l’aplicació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) i, a més, evidencia que Ángel Gabilondo ha tingut i té una estreta relació amb el PSOE i, per tant, no és un polític independent, com pretenien fer veure abans del seu nomenament com a ministre.

- aquest ball de ministres no soluciona el problema estructural que pateix l’ensenyament públic i, menys encara, la universitat pública al seu si.

- les estudiants anem a continuar amb la nostra lluita envers la privatització, elitització i mercantilització que suposa l’aplicació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES).

Continuem lluitant per un ensenyament públic, popular, de qualitat, antipatriarcal i català.
Des de les aules, la lluita continua!

1 d’abril del 2009

La campanya 300 anys d’ocupació 300 anys de resistència convoca una manifestació nacional a València per al proper 25 d’abril

Sota el lema Prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans la campanya 300 anys d'Ocupació 300 anys de Resistència ha convocat una manifestació nacional a València per al proper dissabte 25 d'Abril.

Aquest matí, a la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educiació del Campus Blasco Ibàñez de la Universitat de València, ha tingut lloc la presentació dels actes de la Diada. En la roda de premsa han intervingut ADRIÀ MARTÍ i JOAQUIM R. VAZQUEZ com a portaveus de la campanya 300 anys d'Ocupació 300 anys de Resistència.

Durant la roda de premsa MARTÍ i VÁZQUEZ han explicat el per què de la manifestació presentant un manifest en el qual entre altres es denúncia el capitalisme com a causant de la greu situació econòmica amb l'augment de l'atur, la misèria i la destrucció dels recursos naturals; i la situació d'opressió nacional que començà ara fa 302 anys després de la derrota d'Almansa a mans dels Borbons. També apuntaven a la classe política com a responsable de la situació tal i com assenyala el manifest de la convocatòria : “Encara és l'hora que els polítics que gestionen les institucions miren més pel bé del seu poble que pel de la seua butxaca”.

Així doncs, afirmaren que cal canvis polítics i socials profunds que, en les seues paraules anirien dirigits a “la construcció d'un nou sistema que puga garantir la igualtat, la justícia social, el repartiment del treball i de la riquesa, la pervivència de l'entorn natural, l'accés universal als serveis públics com ara l'educació, la sanitat, l'alimentació, la vivenda, el transport, el treball, o l'assistència social; en definiva, un sistema que permeta viure amb dignitat a totes les persones que ara i en un futur viurem en la Terra”.

La marxa també vol servir per rememorar i honorar a totes les persones que donaren la seua vida per la llibertat i front al feixisme. Aquest és un dels continguts més importants de la mobilització segons explicaren MARTÍ i VÀZQUEZ, els quals contextualitzaren l'efemèride dels 70 anys de l'inici de la repressió franquista i explicaren la necessitat de rescatar de l'oblit els crims de la dictadura.

Pel que fa als actes de la Diada, els convocants han assenyalat que la manifestació eixirà a les 18H DE LA PLAÇA DE SANT AGUSTÍ DE VALÈNCIA EL PROPER 25 D'ABRIL. Prèviament hi haurà una mostra de cultura popular. Emmarcada en la cultura del foc amb la participació de colles d'arreu el país.

En acabar la marxa hi haurà un acte polític a la Plaça dels Furs en el qual s'inclourà un homenatge als antifeixistes -amb parlaments de figures representatives que combateren el règim de Franco- i un parlament final en nom de la Campanya 300 anys d'Ocupació, 300 anys de Resistència.En acabar, al barri de Velluters s'ha organitzat un concert gratuït que comptarà amb l'actuació de músics en valencià.

La iniciativa compta amb diferents adhesions d'entitats culturals, associacions, organitzacions,polítiques, sindicals, ateneus i casals populars, com ara el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI), la Coordinadora Obrera Sindical (COS), Maulets, Endavant (OSAN), Alerta Solidària, Ca Revolta, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), l'entitat de joves Reviscola, Esquerra Anticapitalista o el Bloc Jove. I segons els convocants esperen rebre moltes més en els propers dies. Així mateix s'estan organitzant autobusos des de diferents poblacions de tot el país per tal d'assistir a la manifestació.

30 de març del 2009

La fi de la vaga de fam

Avui és dilluns 30 de març, des del meu ingrés a l’hospital no he pogut actualitzar el bloc i em disculpo per aquesta absència i manca d’actualitat sobre el meu estat. El dia de l’ingrés m’hagués sigut impossible escriure res, com ja ho va ser el dia abans, però els dies posteriors, com que no disposava d’internet, vaig prioritzar la lectura i la reflexió a l’espera de que arribés el dia d’avui per transmetre tot el transcorregut des del passat 25 de març.

El dia de la meva hospitalització ja no va començar gens bé. Vaig passar la pitjor nit que he passat d’ençà de l’inici de la vaga de fam. Cap a les 6 de la matinada, amb l’esperança de poder millorar la meva situació i descansar, vaig decidir anar al lavabo, pensant que la bufeta era el motiu del meu insomni. Em vaig aixecar, com sempre, vaig agafar el pot per mesurar l’orina i em vaig dirigir al lavabo. Un cop allà, vaig començar a tenir sensacions estranyes, mal de cap intens i mal de panxa semblant a nàusees. Vaig entendre que m’estava començant a marejar i em vaig afanyar, vaig buidar el pot, el vaig netejar amb menys cura que de costum i vaig sortir del lavabo.

Poques passes més vaig poder fer. Com que era el lavabo de la sala on feien dansa, hi havia uns bancs per poder-se canviar. Ràpidament m’hi vaig asseure per evitar mals majors i per intentar que aquell mareig, que ja m’impedia veure el que m’envoltava, se’m passés. Assegut la situació no millorava i vaig acabar estirant-me, deixant el pot de l’orina a terra. Vaig tancar els ulls i vaig esperar i concentrar-me en tot el que m’estava passant interiorment, tenia el pols molt accelerat i la panxa i el pit es movia al seu ritme. Per sort, al cap d’una estona em vaig tranquil·litzar, el pols es va calmar i l’estómac ja no palpitava. Vaig obrir els ulls i ara tot era clar. Vaig dubtar uns instants i, finalment, em vaig asseure, vaig agafar el pot i em vaig aixecar. La tornada al llit va ser normal, vaig agafar una palangana per deixar-la al capçal del llit, em vaig deixar caure al llit i em vaig tapar per intentar descansar.

Al cap d’unes hores, em despertava. Vaig notar, ràpidament, que estava molt cansat i que plantejar aixecar-me em cansava només de pensar-ho. Ràpidament, em van preguntar com em trobava, vaig informar que bé, que simplement estava una mica cansat. La potencia de la meva veu i el fet que hi hagués la palangana prop meu, els va alertar. Em van demanar a veure si havia vomitat, evidentment no sabien res del que havia passat unes hores abans, no vaig voler despertar a ningú. Tampoc tenia esma per explicar la meva experiència al lavabo i ho vaig obviar. Tot i així, no vaig convèncer i poc després van avisar l’ambulància perquè se m’endugués a l’hospital.

Jo era conscient que no estava en bon estat i, per tant, vaig acceptar el trasllat a l’hospital i vaig demanar que s’avisés als meus pares. Tot i així, vaig transmetre la meva voluntat de, malgrat l’hospitalització, continuar la vaga de fam allà perquè l’assemblea del SEPC ho tingués en compte, ja que sé que sense la meva aprovació i voluntat es descarta la continuïtat de la vaga de fam. Em van dir que descansés, que no hi pensés, que ja en parlaríem. Al cap d’una estona van arribar la metgessa i infermera de la UAB per informar-me de que ja venia la ambulància si aquesta era la meva voluntat. Tot plegat, m’ha sabut greu per elles i els altres metges que venien de la UAB, estaven com enfadats i ressentits perquè ells no em podien assistir. Ho entenc, però perquè es pensaven que era perquè com que eren de la UAB eren “dolents”. Li hagués rebatut, però no tenia esma, els hi agraeixo la dedicació i lamento en la situació en la que es van trobar, però en cap cas pensàvem o crèiem que eren “dolents” o còmplices de la UAB, simplement que ja teníem equip mèdic i no tenia sentit rebre l’assistència tants cops al dia, feina llençada, per res.

Després, tot va ser molt ràpid i tinc imatges del meu trasllat, tot i que em va saber greu no poder fixar-me en aquella munió de gent concentrada a la Plaça Cívica per donar-me suport. De reüll vaig veure que sostenien una pancarta, però no m’hi vaig poder fixar. Em van pujar a la llitera, vaig intentar fer-ho per mi mateix, però no vaig poder i em van carregar dins de l’ambulància. Durant el trajecte vaig mig parlar amb la infermera que m’acompanyava, va ser una conversa complicada, m’esforçava per parlar fort, però sembla ser que no hi havia manera de que em sentís bé. Després d’algunes preguntes rutinàries i de dormir una mica, vam arribar a l’hospital de Terrassa.

A urgències ja havien arribat els meus pares que tenien una expressió entre satisfacció i angoixa. Satisfacció pel fet de saber que en breu rebria tractament mèdic i, per tant, que el meu estat de salut estaria sota vigilància i angoixa per l’estat en el que em van trobar. Em vaig esforçar a explicar-els-hi que em trobava bé, que no tenia mal enlloc, que simplement estava molt cansat. La força de la meva veu no els va convèncer gens i, malgrat que intentaven transmetre tranquil·litat, se’ls notava la preocupació. Poc després vaig entrar a urgències, els meus pares i la meva xicota, que m’havia acompanyat amb l’ambulància, es van haver de quedar a la sala d’espera.

A urgències em van començar a fer proves, estava molt baix de sucre i pesava 49.5. Em van punxar el braç per col·locar-me el catèter. Em van extreure sang per fer-me un anàlisi per saber com estaven els meus òrgans i em van introduir el contingut d’una xeringa, era suero, per reanimar-me una mica. També em van fer un electrocardiograma. Al cap d’una estona apareixien amb una ampolla de glucosa i me la connectaven al catèter. Van posar-la a gran velocitat. Alhora també em van connectar una altra de suero, aquesta a un pas més moderat. Després, van venir dos dels metges que s’ocuparien de la meva evolució, tenien els resultats de l’anàlisi de sang. Sembla ser que havíem arribat a temps, però que els ronyons estaven al límit de patir danys greus. També em van informar que tan bon punt tinguessin habitació em pujarien a planta, que m’estaria alguns dies per recuperar-me.

En aquell llavors, ja van deixar passar als meus pares i la meva xicota. En poc temps havia recobrat una mica més l’alè. En mig de les visites, el meu germà petit va trucar a la mare per saber què havia passat, s’havia assabentat de la meva hospitalització per un company que havia anat a dinar a casa. Pobre estava molt preocupat, me’l van passar i, tot i que encara no tenia massa bona veu, vaig mirar de tranquil·litzar-lo. Vaig estar esperant unes hores fins que em pugessin a planta. Durant tot aquell temps, va anar passant gent a veure’m, gent del SEPC i familiars.

A principis de la tarda, em pujaven a la cinquena planta. Hi havia un munt de gent a la sala d’urgències (venien a veurem d’un en un i, alguna vegada venien dues persones), els van avisar i ens vam dirigir a l’habitació. Els del SEPC es van quedar poc, hi havia un munt de feina a fer, es van quedar els meus pares i mon germà. Més tard m’informaven que a les 7 de la tarda es faria una roda de premsa per informar que, si em semblava bé, des del SEPC es donava la vaga de fam per finalitzada. Havia quedat demostrada la manca de voluntat de diàleg per part de les autoritats universitàries i no valia la pena continuar amb la vaga de fam havent quedat clar que estàvem demanant diàleg a una paret que tenia intenció, fins i tot, de romandre muda encara que la salut d’un estudiant en depengués. Assolit l’objectiu de desemmascarar el fals diàleg publicitat des de les institucions, demostrant la nostra voluntat i sacrifici pel diàleg en contraposició a la seu frívol enrocament en el silenci, era suficient per estar satisfets dels resultats de la vaga de fam.

Al final de la tarda, havia recobrat una mica de color i d’esma. M’havien tornat a visitar els metges per fer-me un reconeixement general i algunes preguntes relacionades amb el meu historial mèdic. No he tingut mai malalties greus, no bec ni fumo i no tenia cap problema d’una llarga llista exposada pels metges. Em van explicar una mica el meu estat i quin seria el seguiment i progrés per tal de recuperar la gana i que l’estómac vagi tolerant tots els aliments.

Segurament, el moment de més expectació va ser al cap vespre, quan em van portar el sopar. Una mica de sopa amb una miqueta de pasta i un iogurt. Em feia com una mica de cosa menjar, eren molts dies sense fer-ho, un esforç que no tenia clar si volia abandonar. Tenia clar que després de la primera cullerada ja no hi havia marxa enrere, em va costar molt prendre la decisió de menjar. Finalment, vaig assumir que la vaga de fam s’havia acabat i que, tard o d’hora, havia de tornar a la normalitat. Així vaig fer la primera cullerada. No tenia gana, però em vaig anar prenent la sopa. Fins al iogurt, amb el iogurt la sensació ja va ser més estranya, era més dens (tot i que la poca pasta de la sopa també se’m feia estranya) i notar com em baixava fins la panxa se’m feia estrany altra vegada.

Per aquell llavors, ja havia arribat el meu germà gran que es quedaria a dormir amb mi aquella nit. Els meus pares havien de tornar, tenien el gos al cotxe i el meu germà petit a casa. No vam anar a dormir massa tard, havíem mirat les notícies, no va sortir res de la roda de premsa tot i que hi havien anat tots els mitjans, bé potser algun no, però sí els que ens interessava que vinguessin.

L’endemà, em va visitar la dietista que em va explicar com seria la meva dieta per tal d’anar observant la meva tolerància al menjar, la recuperació de la gana i l’increment de la quantitat de menjar. Durant els dies posteriors, es va anar complint, amb un seguiment sobre com reaccionava als diferents aliments que m’anaven donant. Al principi, tot era líquid. Després, van introduir menjar sòlid, tot i que em van remarcar que ho mastegués molt bé, ja que entenien que m’ho havien de donar triturat, però com que la meva dentadura estava en bon estat, era preferible que la trituració la fes jo. Ho vaig agrair, ja que em veia menjant potitos durant uns dies. A banda de mastegar, també em van dir que distribuís el menjar al llarg del dia, separant-ho amb prou temps com per permetre a l’estómac digerir-ho i no carregar-lo, ja que la seva mida de ben segur era reduïda.

Així doncs, dividia l’esmorzar en dos i m’ho menjava amb una separació d’hora i mitja. El mateix feia amb el dinar i el sopar, separant el primer, segon i postres amb franges d’hora - hora i mitja. He de reconèixer que feia anar força malament a les infermeres i, sobretot, a la cuina que havia de rentar les meves coses. Em sabia greu, però tenia clar que havia d’anar amb molta cura, ja que la recuperació era molt important donat que si no es realitzava correctament podia ocasionar problemes greus.

Amb el pas dels dies, anaven introduint menjar una mica més complex i augmentant la quantitat. Feien un seguiment de la reacció envers als nous aliments que anava ingerint. Entre plat i plat, com que tenia temps, aprofitava per anar a caminar una mica, ja que m’ho havien recomanat per tal de que la musculatura també es vagi recuperant. També havia de prendre molta aigua, això ja no em costava tant, l’hàbit de beure aigua el tenia més que establert, fins i tot crec que en bevia massa ja que bevia el mateix que quan feia vaga de fam. No vaig presentar cap problema en relació als aliments ingerits, fins dissabte que la presència d’un mal de panxa intens mentre menjava em va alertar. Va resultar, però, que simplement era que necessitava anar de ventre, cosa que vaig fer sense massa problemes. El mal de panxa em va marxar i vaig poder prosseguir amb l’àpat sense més problemes.

Finalment, el meu bon progrés ha portat a que avui dilluns, des de l’hospital se’m donés l’alta per poder marxar a casa. Tot i així, hauré de tenir cura, durant els propers dies, sobre allò que mengi i les quantitats ja que de moment més val ser curosos. M’han comentat que en una setmana, dues com a molt, ja podré menjar amb total normalitat. Ara, però, em queda la recuperació potser més costosa, la muscular. En aquests dies només he guanyat un quilo i escaig i encara tinc la musculatura molt feble. Tenia pensat anar a treballar tan bon punt sortís de l’hospital, o al cap d’un o dos dies com a molt, però avui he experimentat que encara no estic en massa forma com per fer-ho. He anat a veure’ls per saludar-los, per veure com estàvem. M’han insistit en que no tingués pressa per tornar, que el primer és la meva salut i que no pateixi que tenen ganes de que torni, però que de moment miri de recuperar-me.

Diria que no tindré mai prou paraules per agrair la comprensió que han tingut els meus companys de feina i la meva família que de ben segur ho han passat molt malament. No voldria tancar aquest bloc sense, abans, agrair el suport i l’escalfor que he rebut. L’interès per la meva salut dels treballadors i treballadores de l’Edifici d’Estudiants, que aprofito per disculpar-me pel patiment pel que els hi he fet passar, a elles i a tota la resta de gent que patien per mi cada dia que passava. Agrair, també, el suport dels meus pares que, malgrat que segurament haguessin volgut fer-ho, en cap moment em van demanar que ho deixés estar, entenent així la lluita i els motius d’aquesta. Un profund agraïment a l’equip de metges que em va fer el seguiment durant la vaga, als metges i metgessa de l’hospital i a les infermeres i infermers per la seva paciència, dedicació i comprensió. I com no, i a qui segurament tot una vida no és prou temps per agrair-ho, a la meva parella, que no s’ha separat en cap moment del meu costat i que ha patit un munt, malgrat que ha procurat que, davant meu, no ho semblés.

Agrair, com no, la tasca de tota la militància del SEPC, de la CUP, i en especial a la de Berga, dels col·lectius de la Coordinadora de Defensa del Berguedà, de l’Assemblea per l’Ensenyament Públic del Berguedà i de tots aquells col·lectius i organitzacions que han donat suport i difusió a la vaga de fam arreu dels Països Catalans. També, un especial agraïment a aquells que m’han transmès el seu suport, que m’han ajudat a tirar endavant i que m’han fet veure que la meva fermesa i coherència no és res més que l’expressió de la confiança i compromís transmès per tants i tants companys i companyes que creuen (creiem) en aquesta lluita. Sense el convenciment d’això, no hagués tingut prou valor ni persistència. El mèrit, us ho ben juro, és tot vostre.

M’esperen uns dies de repòs i recuperació a les meves contrades que tan he enyorat durant aquest mes llarg, amb els meus pares, el meu germà petit i el meu gos. La tornada ha sigut més dura del que m’esperava, he obert el correu electrònic i entre el munt de correus de les assemblees de facultat n’hi havia un parell de ben especials. Un d’un company que ara és lluny dels Països Catalans, que ha compartit amb mi les seves preocupacions, els seus neguits i amb qui, tot i que a vegades no coincidíem políticament, sempre he valorat aquelles converses sobre el pati. L’altre era d’una altre company, d’aquells que fan tot el que poden, i el que no, per portar la lluita endavant, que agraeix qualsevol cosa, per petita que sigui, que fas per ell; una persona que té la sensació de no fer mai prou. Bé, dues persones, sense menysprear les altres, que han sigut, per motius diferents, força especials abans de la vaga de fam i durant la vaga de fam. En els correus, ambdós des de la distància, m’expressaven la seva opinió sobre la vaga de fam que, malgrat que de ben segur és matisable i que no comparteixo certes valoracions, no he pogut retenir les llàgrimes.

Tingueu clar que d’aquí a poc ens tornarem a trobar als carrers. Els nostres somnis són els seus malsons. Guanyarem.

27 de març del 2009

Milers de persones surten als carrers de Barcelona per denunciar la criminalització del moviment estudiantil

Més de 25.000 persones van participar ahir, dijous 26 de març, a la manifestació de Barcelona contra la repressió del moviment estudiantil i en defensa de la universitat pública. La manifestació, convocada pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la Coordinadora d'Assemblees d'Estudiants (CAE), anava encapçalada per la pancarta "Bolonya s'aplica a cops de porra" i la portaven professors i estudiants. La maniestació va començar a les 20:30 hores a plaça Universitat en direcció Ronda Sant Antoni i passant pels carrers Aribau, Calàbria, Diputació, Roma, Sants per acabar, amb parlaments de diversos estudiants i professors, a plaça d'Osca.
Durant el recorregut es va llegir un manifest contra la mercantilització de la universitat pública davant la seu d'Esquerra (c/Calàbria, 166), on s'hi va tirar pintura i desplegar una pancarta "Huguet Culpable, Huguet dimissió". En arribar a plaça d'Osca es van encendre focs artificials entre els aplaudiments dels manifestants. En tot moment es va viure un ambient festiu i es van repetir les mostres d'alegria entre els manifestants per l'èxit que ha tingut la manifestació. A més, es van veure nombroses mostres de suport dels veïns que des dels balcons feien repicar olles i atuells.

La manifestació es va desconvocar en una plaça d'Osca plena de gom a gom i entre crits de "Fora Mossos de la Universitat", "Som estudiants, no delinqüents", "Saura Dimissió" o "No som una minoria". Els manifestos es van llegir sobre un escenari per part de dos representants d'associacions de Sants, el professor de filosofia de la UB Santiago López Petit i una representant dels estudiants.
Imatge de la manifestació per un dels carrers de l'eixample de Barcelona
- Manifest llegit davant de la seu d'ERC:
Les autoritats responsables del conflicte existent a les universitats publiques catalanes han volgut fer un gir i convertir un problema polític en un conflicte d’ordre public. Les manifestants aquí assistents rebutgem aquesta reconversió i marquem directament el principal responsable, Josep Huguet, que no ha fet res per obrir un procés de debat sobre el model d’universitat publica que la societat realment necessita i desitja.
El fracàs institucional s’ha evidenciat i s’ha visualitzat amb l’ordre, per part de les autoritats acadèmiques i polítiques, de fer que els cossos repressius portin la batuta. Els Mossos d’Esquadra reprimeixen aquelles veus dissonants amb una reforma universitària que vol sotmetre la Universitat als interessos empresarials. Nosaltres entenem que la universitat ha d’estar al servei del coneixement i no dels lobbies empresarials. Les nostres reivindicacions i propostes son silenciades, censurades i manipulades amb l’objectiu de fer veure que el conflicte dins la universitat ve d’una minoria. I això no es així, les veus critiques hi son i hi seran per molt que l’única resposta siguin els cops de porres i la repressió del moviment estudiantil. I hem de dir que cada vegada som més: personal docent, personal d’administració i serveis, estudiants, sindicats de secundaria, moviments socials, etc.
Per això demanem que la Conselleria d’Universitats, Innovació i Empresa, amb el Sr.Huguet com a responsable, recapacitin i que no facin cas omís al present malestar dins de la comunitat universitària. El conflicte persisteix i l’única solució es la paralització del procés d’implementació de l’EEES i l’inici d’una debat real i profund sobre el futur del coneixement i de la universitat del segle XXI.
Totes juntes per construir un nou model d’universitat pública i de qualitat de la societat i per a la societat.

Huguet ets el responsable polític, dimiteix!
Huguet dimissió!
Imatge de la pancarta desplegada a la seu d'ERC
Imatge de la plaça d'Osca, a Sants, on va finalitzar la manifestació.
- Manifest final a la plaça d'Osca:
Fa poc més d’una setmana fèiem juntes aquest camí amb les mateixes reivindicacions i amb el mateix sentiment d’indignació. En aquella ocasió no vam poder fer efectives les nostres reclamacions. La nostra veu va ser silenciada amb la repressió i la violència policial que vam patir aquell dia després de veure com, davant d’un procés de crítica i rebuig totalment pacífic i constructiu com va ser la tancada a l’edifici històric de la UB, la institució universitària i les forces de seguretat van tancar per la força les vies de debat.
El 18-M a les 5:10h van entrar els mossos d’esquadra sense previ avís i amb una violència manifesta al llarg del desallotjament. Les imatges que han sortit als mitjans de comunicació donen una percepció que no és la que van viure les estudiants colpejades, insultades i ferides. L’ofensiva criminalitzadora i manipuladora dels mitjans de comunicació augmenta cada vegada més. Un cop a l’exterior la solidaritat de totes aquelles persones, que havien participat en la construcció d’aquest espai autogestionat i dedicat a obrir els ponts entre la comunitat universitària (professors, PAS i Estudiants) i els moviments socials, van ser reprimides amb una violència que recorda a èpoques que la societat pensava que estaven superades. La seva democràcia consisteix a no donar espais de diàleg i a criminalitzar les veus crítiques que busquen l’obertura d’un debat real sobre el futur de la universitat i la funció social que aquesta ha de tenir. La repressió va arribar a la manifestació de les 20h del 18-M a uns nivells de violència per part dels cossos policials de la Generalitat que han transcendit a nivell mundial per la seva brutalitat. També s’ha de rebutjar l’intent de reconvertir un conflicte polític en un problema d’ordre públic, i per això volem manifestar que aquesta repressió va encaminada a dissuadir un moviment que busca el diàleg i que proposa alternatives coherents. La violència policial emprada contra la llibertat d’expressió de qualsevol ideologia crítica amb les imposicions institucionals i polítiques, que han quedat manifestes al llarg del procés d’implementació de l’EEES, denota que les autoritats acadèmiques i polítiques tenen por a debatre públicament què implica aquesta reforma universitària. Per què tenen aquesta por?
Tant la violència policial dins del Rectorat com a fora són un clar exemple de fins a quin punt les autoritats polítiques i acadèmiques, consellers, president i rectors estan disposades a violar els principis de les societats en democràcia, com son els drets inqüestionables de la llibertat d’expressió, manifestació i reunió. Tot plegat per imposar a cop de porra un conjunt de reformes amagades sota el nom de Bolonya que ens porten a la privatització de les universitats i a la desaparició de l’educació com a un bé públic.
En els fets del 18-M es va visualitzar el control dels espais públics per part dels cossos de seguretat repressius. No ens van deixar exercir el nostre dret a manifestar-nos contra la repressió que està patint el moviment estudiantil i es va impedir el dret a la informació. En un estat que s’omple la boca de democràcia i de llibertat, veiem com drets fonamentals recollits en la seva pròpia legalitat són conculcats mitjançant la violència, la manipulació mediàtica i la criminalització del moviment estudiantil. Les manifestacions son legítimes per si mateixes, per tant, il·legalitzar-les és una mesura antidemocràtica i repressiva. Els carrers son del poble, i nosaltres som el poble. Recuperem-los!
Tornem a sortir totes juntes: treballadores, aturats, hipotecades, comerciants, estudiants, professors i professores, moviments socials, tota persona que vulgui manifestar el seu rebuig cap a les polítiques que s’estan duent a terme. La mercantilització de la univeristat és una d’aquestes polítiques que tenen com a objectiu fer perdurar un sistema que està patint una crisi estructural. Per això, hem de denunciar amb responsabilitat social i contundència les desigualtats socials i econòmiques que el sistema capitalista comporta. Tornem a sortir al carrer aquest dissabte, 28 de març, a les 17.30 a Plaça Universitat amb la manifestació “Que la crisi la paguin els rics”
Perquè no ens faran callar, continuem i amb més força perquè si la resposta són porres vol dir que els nostres plantejaments són poderosos per qüestionar el sistema universitari i la reforma que volen tirar endavant, per la via impositiva i repressiva. Perquè els fets del 18-M no es poden tornar a repetir demanem responsabilitat:

Dídac Ramírez, dimissió!
Moreso, dimissió!
Huguet, dimissió!
Saura, dimissió!

25 de març del 2009

En Tomàs ingressa a l’hospital

Avui, dimecres 25 de març, al matí ha ingressat a l'hospital de Terrassa l'estudiant de la UAB que portava 30 dies en vaga de fam per exigir la fi de la criminalització del moviment estudiantil i que es prenguin en consideració les demandes estudiantils de paralització del Procés de Bolonya. Amb aquest ingrès, en Tomàs s'ha vist forçat a deixar la vaga de fam.
L'estratègia repressiva engegada per les autoritats universitàries, plasmada amb les actuacions policials del passat dimecres a Barcelona, contra el moviment estudiantil han provocat que en Tomàs radicalitzés, fa dos dies, la seva protesta, i va deixar de prendre glucosa, fet que l'ha dut a l'hospital.
Amb aquesta acció contundent i extrema es pretenia forçar a les institucions a iniciar un diàleg amb la comunitat universitària per tal de resoldre el conflicte que ja s’havia fet evident durant els darrers mesos amb els tancaments i les ocupacions a moltes de les universitats dels Països Catalans.

Un cop més la resposta de les institucions ha estat nul·la, negant en tot moment el diàleg i no només traient importància a l’acció d’en Tomàs sinó silenciant-la i censurant tota mostra de suport.
El rectorat de la UAB per altra banda, no ha mostrat mai ni el més mínim interès per l’estat de salut d’en Tomàs i ha permès que la vaga de fam arribés a posar en greu perill la salut del vaguista amb el resultat de la seva hospitalització.

Per tant, considerem a Anna Ripoll, Ester Crespo i Santiago Guerrero així com tot l’equip de govern de la UAB, la comissionada d’universitats Blanca Palmada i el conseller d’innovació, universitats i empresa Josep Huguet; responsables directes de la negativa de diàleg amb la comunitat universitària, de la censura i la repressió que esta patint el moviment estudiantil i sobretot de l’estat de salut crític actual d’en Tomàs i totes les conseqüències que es puguin derivar de la vaga de fam.

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans considerem que el conjunt del moviment estudiantil està legitimat per a utilitzar tots els mitjans necessaris per a aconseguir aturar el procés de Bolonya i emplacem a les autoritats a reconsiderar la seva postura intransigent i autoritària.